Per tant, en el breu article que penjo avui faré això que poca gent fa: analitzar la capacitat predictòria d’un dels organismes internacionals que fa anàlisis i prediccions de tipus econòmic, en concret, l’FMI. Avanço que les previsions de l’FMI apunten a ser de les més fiables en comparació a dades molt més esbiaixades que les dels Governs, concretament l’espanyol, en què la previsió sempre és més optimista que les dades reals.

Em centraré només en el creixement econòmic de l’Estat espanyol (en % sobre el PIB), malgrat convido a tothom a fer el mateix amb dades tant interessants com l’atur. Aquí teniu les previsions de l’FMI, les dates són de l’aparició de l’estudi de l’FMI (els podeu trobar tots a http://www.imf.org/external/ns/cs.aspx?id=29  ). Entre parèntesis he posat les dades reals, per tant, amb una senzilla resta podeu quantificar fàcilment l’error de predicció de l’FMI. Els valors reals els he extret de la web de l’Instituto Nacional de Estadísitica:

http://www.ine.es/prensa/pib_tabla_cne.htm

Avanço que les dades encara no són fermes, especialment les de 2010.

14 de setembre de 2006

2006: 3,4% (4,0%) // 2007: 3,0% (3,6%)

11 d’abril de 2007

2007: 3,6% (3,6%) // 2008: 3,4% (0,9%)

25 de juliol de 2007

2007: 3,8% (3,6%) // 2008: 3,4% (0,9%)

9 d’octubre de 2007

2007: 3,7% (3,6%) // 2008: 2,7% (0,9%)

3 d’abril de 2008

2008: 1,8% (0,9%) // 2009: 1,7% (-3,7%)

15 de juliol de 2008

2008: 1,8% (0,9%) // 2009: 1,2% (-3,7%)

2 d’octubre de 2008

2008: 1,4% (0,9%) // 2009: -0,2 (-3,7%)

6 de novembre de 2008

2008: 1,4% (0,9%) // 2009: -0,7 (-3,7%)

28 de gener de 2009

2009: -1,7% (-3,7%) // 2010: -0,1% (-0,1%)

16 d’abril de 2009

2009: -3,0% (-3,7%) // 2010: -0,7% (-0,1%)

8 de juliol de 2009

2009: -4,0% (-3,7%) // 2010: -0,8% (-0,1%)

22 setembre de 2009

2009: -3,8% (-3,7%) // 2010: -0,7% (-0,1%)

26 de gener de 2010

2010: -0,6% (0,1%) // 2011: 0,9%

14 d’abril de 2010

2010: -0,4% (-0,1%) // 2011: 0,9%

7 de juliol de 2010

2010: -0,4% (-0,1%) // 2011: 0,6%

6 d’octubre de 2010

2010: -0,3% (-0,1%) // 2011: 0,7% // 2012: 1,8%

25 de gener de 2011

2011: 0,6% // 2012: 1,5%

I fins aquí les previsions de l’FMI, restem pendents, per tant, de la propera previsió amb data probable de principis d’abril.

Per veure gràficament l’error de l’FMI respecte la realitat, he generat aquests senzills gràfics, on la línia blava representa les previsions de l’FMI al llarg del temps i la línia vermella és el creixement econòmic real.

Com podeu comprobar, l’FMI ha pecat d’un optimisme rellevant en les previsions que tenia pels anys 2007. 2008 i 2009, en canvi, sembla que hauria pecat de “pessimista” en les previsions del 2010.

Com a conclusió podem treure que les previsions de l’FMI no són massa fiables. Òbviament, a mesura que passa el temps la previsió s’ajusta més a la realitat. Però a mig any dels resultats definitius les previsions encara disten molt de ser fiables. Curiós el canvi de tendència entre els 2007-2008-2009 amb previsions optimistes respecte la realitat i en canvi que hi ha en les previsions de cara el 2010. Canvi de mentalitat? Per últim, ens podem esperar que les previsions de 2011 i 2012 seran “optimistes” o continuarà la tendència “pessimista” de 2010? De moment, l’FMI ja ha rebaixat unes previsions del 0,9% a unes més humils del 0,6%

Els atacs especulatius d’aquests darrers dies ens han situat altra volta Espanya en l’ull de l’huracà, amb continus atacs dels especuladors en contra l’economia espanyola. Com es medeixen aquests atacs? En primer lloc, tenim la Borsa. Una devallada del conjunt (la mitjana ponderada o bé de l’Ibex35) de les empreses que tenen actius als mercats internacionals suposa una pèrdua del valor d’aquests actius.

També ho podem mesurar avaluant el comportament de la prima de risc del deute sobirà espanyol. Com totes les empreses del món, el deute sobirà d’un Estat també té un risc de ser retornat. Normalment, aquest risc es valora en comparació als bons alemanys, que es consideren els més fiables.

Per últim, hi ha els CDS (Credit Default Swaps). Per explicar com funcionen aquests actius caldria molt més que un text d’una pàgina, però ho resumirem dient que els CDS són una mena d’assegurança, uns producte de crèdit que et cobreixen un actiu per si aquest cau. A un preu més elevat, més risc que aquest caigui.[1] És la culminació final del funcionament de l’anomenada “arquitectura financera internacional”, segurament de manera conjunta amb tot el tema de les “subprime”.

Donem un cop d’ull als 3 indicadors que hem exposat. Per una banda els CDS. En el gràfic podeu veure com evolucionen: a dalt de tot Grècia amb un valors dels CDS altíssims i a darrere, el “pelotón”: Irlanda, Portugal, Espanya i Itàlia. La cosa és realment greu per Grècia, fins i tot després del famós rescat.

El 30 de novembre d’enguany, la premsa feia ressò del fet que el deute espanyol arribà als 276 punts diferencials respecte els bons alemanys (el bo espanyol a 10 anys tenia una rendibilitat del 5,4% i el bo alemany una rendibilitat del 2,7%)[2]. Aquest és el rècord històric d’aquest diferencial. Això significa que més que mai el bo espanyol té molt risc de no ser retornat: sí, els Estats també poden fer fallida i no retornar els préstecs que se’ls ha concedit i al llarg de la història hi ha diferents exemples d’això. El cas és que aquest diferencial ha pujat de manera vertiginosa els darrers mesos. Primer va passar amb Grècia (en blau al gràfic), que va ser rescatada per països europeus (ironies de la vida: també per Espanya). Després ha sigut Irlanda (en verd al gràfic) i ara, seguint la lògica dels diferencials, “toca” Portugal. I després? Després ve Espanya.

El mateix dia que parlavem, la premsa feia també ressò de la caiguda de l’Ibex35, amb pèrdues del 2,3%[3] després de caure un 7,05% la setmana passada. I pensareu: a nosaltres què coi ens importa? Bé, en el sistema capitalista de mercat on vivim, si els actius de les empreses perden valor podrien arribar a no valer res. Una empresa que no val res és perquè ningú considera que pugui treure beneficis d’invertir-hi i, per tant, desapareix, doncs sense beneficis ni inversors la cosa té els dies comptats. No dic que hi estigui d’acord, òbviament, però de moment és com funciona el sistema on vivim. El cas és que l’Ibex35 (una ponderació de les 35 empreses espanyoles amb més valor bursàtil) havia arribat als 15000 punts el 2007/2008 i ara la cosa està per sota dels 9500 punts (i baixant). La cosa, bursàtilment parlant, és greu, doncs desprès d’una suposada recuperació bursàtil (que no de l’economia real) durant el 2009 i 2010, la cosa torna a anar de cap a caiguda. En el gràfic es pot comprovar l’evolució de l’Ibex35 els darrers anys: després de la bojeria de 2006, 2007 i 2008 ve la patacada del 2009. I el 2010 ja es tornava a parlar de recuperació i “brots verds”. En teoria, el 2011 la cosa ja hauria d’estar arreglada. Repeteixo que estem parlant a nivell bursàtil, doncs l’economia real va començar a rebre el 2008/09 i els efectes durs s’estan notant el 2010.

A sota adjunto també el gràfic de la situació el 2010, on podeu apreciar que el febrer hi va haver la primera patacada (el rescat de Grècia), després hi va haver la patacada del maig i ara hi ha hagut la patacada de novembre (rescat d’Irlanda). Això passa perquè els inversors d’arreu del món veuen Espanya com un país de la “perifèria” econòmica d’Europa. És el que ells anomenen PIGS (per les seves sigles, Portugal, Irlanda, Grècia i “Spain”), llavors, qualsevol efecte negatiu en un d’aquests països es contagia a la resta.

El cas és que sembla evident que la cosa no va bé: bursàtilment i en l’economia real. Pel què fa a l’economia real, els inversors els importa poc. Però centrem-nos en la qüestió que els preocupa en el fons: la fiabilitat que Espanya pugui pagar els seus deutes.

Està realment tant endeutat Espanya? La realitat és que no. I l’evolució d’uns anys ençà? Tampoc és dramàtica. Com podem comprovar en el gràfic, el deute sobirà d’Espanya no és ni molt menys elevat i la seva evolució és prou relativa, doncs com veiem, hi ha països amb molts més bilions (sí, bilions) de deute.

Òbviament, tot s’ha de contextualitzar en funció del tamany de l’economia d’un país. Per això, normalment s’utilitza el % de deute sobre el PIB (Producte Interior Brut) d’aquell país. El gràfic adjunt mostra això. I altra vegada no sembla que Espanya sigui un país problemàtic: el deute arriba al 50%, cosa que és relativament problemàtic, però ni molt menys s’acosta al 192% del Japó o el 80% de França.

Llavors, què passa? El problema és que hi ha una desconfiança (poc fundada) dels inversors contra els PIGS. Primer van “atacar” Grècia, després Irlanda. Ara toca Portugal i Espanya. Això és culpa de les agències de rating[4], un oligopoli de poques empreses (Moody’s, Standard&Poors i Fitch) que són les que valoren si hi ha o no risc en el deute sobirà d’un país. La credibilitat d’aquestes agències és realment qüestionablem, no cal dir-ho, amb interessos obscurs[5]. Els següents a la llista negra? Sembla ser que podrien ser Itàlia i Bèlgica.[6] D’Itàlia ja se n’havia parlat, doncs alguns mitjans internacionals ja deien allò del PIIGS (afegint Itàlia). No sé com quedarà la broma quan hi incloguin Bèlgica.

El cas és que la broma ens està sortint molt cara, doncs els “rescats” venen acompanyats de l’obligació de prendre mesures per “sanejar” l’economia: a Grècia els salaris del funcionariat públic han quedat congelats almenys 3 anys i han suprimit la 13a i 14a paga dels qui cobren més de 3000 € al mes; els jubilats perden la 13a i 14a paga si perceben més de 2500 € al mes; per fer el càlcul de les pensions es tindrà en compte tota la vida laboral i s’augmenta el nombre d’anys mínims per percebre la pensió completa, que passa de 37 anys a 40 anys (és a dir, que per cobrar la pensió completa s’haurà d’haver treballat un mínim de 40 anys); l’IVA passa de 21% al 23%, però ja s’havia augmentat prèviament (el març de 2010) del 19% al 21% i, per últim, s’incrementen en un 10% els impostos sobre l’alcohol, tabac i combustibles i, per últim, es privatitza les empreses públiques que hi hagi i es venen les participacions de les empreses semi-públiques.

Aquest és el preu que ha hagut de pagar Grècia per ser rescatada per la UE.

I Irlanda? S’ha hagut de reduir la plantilla de funcionaris en un 7% (25.000 persones); s’ha hagut de reduir les pensions en un 10% i eliminar algunes deduccions fiscals; el salari mínim baixa un 10% i queda en 1300 € al mes (fins ara eren de 1500€ al mes); l’IRPF pujarà per recaudar 1900 milions més i l’IVA augmentarà del 21% al 22% el 2013 i del 22% al 23% al 2014 i, per últim, s’ha nacionalitzat les principals entitats bancàries (que ja estan nacionalitzades parcialment ara mateix).

Alguns poden pensar que està bé nacionalitzar (o estatalitzar) les entitats bancàries, però el problema bé quan això suposa un important forat a l’erari públic. A més, tinc seriosos dubtes que dita nacionalització suposi un benefici pel poble irlandès.

En vista de tot plegat, serà l’Estat espanyol rescatat per la UE i l’FMI a causa dels continus atacs especulatius en contra el seu deute sobirà? Què comportarà aquest rescat?

Tot sembla indicar que així serà. Els “mercats” (és a dir, els especuladors) ataquen bursàtilment Espanya i el deute sobirà creix inexhorablement, així com l’Ibex cau i cau. Això apreta al Banc d’Espanya i la patronal que alhora apreten el Govern central. I aquest “es veu obligat” a prendre mesures per calmar els mercats. Mesures que, òbviament, perjudiquen la població i no als especuladors o patrons d’aquest país.

El rescat, previsiblement, està al caure. I això portarà una crisi d’abast incalculable. Hem vist l’exemple de Grècia i Irlanda: retallades de funcionaris (de moment aquí hem vist retallades salarials), privatitzacions (de moment, dels aeroports), augment de l’IVA (ja ho hem vist: del 16% al 18%), reforma laboral (ja l’hem sofert) congelació de les pensions (ja ho hem vist) i ara encara queda liquidar el sistema públic de pensions o, almenys, un augment de l’edat de jubilació. Mesura que, no cal dir-ho, ens perjudica a tots. I després? Potser es calmin els mercats, però potser voldran més i més. El subsidi de l’atur? El salari mínim? La sanitat pública o l’educació pública? Qui sap.

Solucions? Per una banda, cal acabar amb la dictadura dels especuladors. Estic en contra dels qui volen “refundar el capitalisme” i posar algunes normes a les finances internacionals o una “taxa Tobin” a les operacions financeres. Cal acabar amb aquesta història, començar de zero. I a curt termini, per evitar les retallades? Jo aposto pels carrers i la mobilització, l’única mesura eficaç contra les retallades. Ho hem vist a França amb les pensions, a Grècia amb tota la retallada, ara a Irlanda i Portugal i també sembla que els estudiants d’Itàlia i Regne Unit surten amb força als carrers. Aquí? Una vaga general que no va aturar la reforma laboral i que no ha aporogit el Govern. Per tant, cal apretar més l’accelerador: vaga general indefinida (com a França) o vagues molt continuades (com a Grècia), que han estat trepitjats però almenys han plantat cara i han mantingut la dignitat. I això serveix per alguna cosa? Doncs sí: ara ningú vol tornar a retallar drets en aquests països i en canvi a Espanya sí.

I és que les dades que reflexen aquest butlletí del Ministerio de Trabajo no deixen massa lloc a interpretació:

* l’increment de l’atur durant l’octubre ha estat de 68.213 persones, un 1,70% més que el més de setembre.

* l’atur a l’Estat espanyol queda amb 4.085.976 aturats (recordem que l’atu-EPA del III trimestre de 2010 ens donava un total de 4.574.700 persones a l’atur). La diferència entre un i altre no és que ens haguem tornat tots bojos, sinó que sempre hi ha un percentatge de gent que està a l’atur (i així ho declara en l’enquesta de l’EPA) però no s’acosta a les oficines de l’INEM. Aquest diferencial són els quasi 500.000 aturats de diferència ente un i altre.

1) Recuperant el breu missatge de fa uns dies amb l’atur-EPA, sí que queda igualment clar que hi ha més de 4 milions d’aturats a l’Estat espanyol, la qual cosa és un autèntic drama per moltes famílies i un autèntic fracàs del model de societat capitalista amb Estat del Benestar, encara que podriem afirmar sense por que sense Estat del Benestar la situació actualment seria insostenible a nivell social i humà, doncs les ajudes a aturats, pensionistes, etc. aconsegueixen maquillar el drama de 4 milions d’aturats.

2) Les condicions d’aquests aturats (i sobretot dels que han de tirar endavant les seves famílies) és cada cop més pèssima i els pocs estalvis que tenien i les ajudes fan esgotant-se mica en mica. La cara més crua de la crisi encara no s’ha visualitzat amb contundència i, sense voler caure en l’alarmisme, cal preveure una desmillora de les condicions reals de vida en molts barris i pobles humils d’aquest país.

3) Les dades de l’atur-INEM no mostren tampoc massa dubte pel què fa referència a la precarització dels contractes laborals. Un 11,66% menys de contractes indefinits a temps complet respecte octubre de 2009.

Per últim, les dades a Catalunya: 566.496 aturats registrats, això és 29.857 més aturats que el setembre (un 5,44% més). Al País Valencià el volum d’aturats és de 503.109 aturats, és a dir, 41.519 aturats més, un 8.81% més (una autèntica salvatjada). A les Balears la cosa queda amb 84.761 aturats, 3.039 més que el setembre (3,69% més).

En fi, que no sortim de la crisi ni sembla que tinguem raons per pensar que la cosa millora. El miratge que suposà les dades de l’atur de l’EPA queden en un no-res, segurament a causa de la estacionalitat de les dades (a l’estiu es contracta més per la temporada de turisme) i amb molta probabilitat les dades del IV trimestre ens tornaràn a donar atur més elevat i una vegada es corregeixin les dades per estacionalitat la cosa quedarà com sospitàvem.

Us deixo també amb una altra valoració, de la Intersindical-CSC, que pel què veig coincidim prou en l’anàlisi:

http://intersindical-csc.cat/index.php?obre=01noticies_ampliar&id=1050

(analitzant l’EPA del 3r trimestre)

http://intersindical-csc.cat/index.php?obre=01noticies_ampliar&id=1051

(analitzant l’atur-INEM d’octubre)

Actius: II trimestre 2010: 23.122.30 persones // III trimestre 2010: 23.121.500 persones

Taxa d’activitat: II trimestre 2010: 60,11% // III trimestre 2010: 60,08%

Conclusió: la taxa d’activitat no s’ha mogut pràcticament.

*************

Ocupats: II trimestre 2010: 18.476.900 persones // III trimestre 2010: 18.546.800

Variació: + 69.900 nous ocupats

Conclusió: increment “simbòlic” de l’ocupació

*************

Aturats: II trimestre 2010: 4.645.500 persones // III trimestre 2010: 4.574.700 persones

Variació: – 70.800 aturats

Taxa d’atur: II trimestre 2010: 20,09% de la població activa // III trimestre 2010: 19,79% de la població activa

Conclusió: reducció “simbòlica” del total d’aturats i també de la taxa d’atur. Malgrat això, té la força de ser la 1a reducció de la taxa des de l’inici de la crisi econòmica.

**************

Taxa de temporalitat: II trimestre 2010:  dels assalariats 25,88 % // III trimestre 2010 : 25,56% dels assalariats

Conclusió: augment de 60 dècimes de la taxa de temporalitat.

**************

Per tant, fent una mica d’anàlisis en general podem estar “contents”, doncs sembla que l’ocupació creix, l’atur baixa (encara que sigui poc) i, en conseqüència (doncs la taxa d’activitat no es mou), la taxa d’atur baixa (30 dècimes).

Fins aquí, tot bé: tots som més feliços, doncs per primer cop des de 2008 la taxa d’atur baixa. Problemes: 1) encara hi ha més de 4 milions i mig de persones a l’atur. 2) Les condicions d’aquests aturats empitjoren cada mes que passa i el problema no sembla tenir una solució que no es basi en “el temps”. 3) El creixement de l’ocupació es basa en crear contractes precaris temporals. I aquest 3r punt segurament és el més preocupant a llarg termini, doncs sembla una tendència irreversible. Actualment més del 20% dels assalariats estan en temporalitat i les reformes del ZP sembla que impulsaràn molt més aquesta tendència… veurem, però quins són els resultats de la reforma laboral en l’EPA del IV trimestre de 2010.

* Els ingressos mitjos per persona han baixat de 9.867 € (2009) a 9.627 € (2010), per tant, un 2,4% menys

* Els ingressos mitjos per llar han disminuït també un 2,9%, del 2009 a 2010, arribant als 25.732 €

* La taxa de pobresa relativa augmenta del 19,6% (2008) i 19,5% (2009) al 20,8% (2010). Per tant, s’ha incrementat 1,3 punts.

* El 39,7% de les famílies no pot permetres el luxe d’anar de vacances (veieu el gràfic), el 36,7% no té capacitat d’afrontar despeses imprevistes, el 30,4% té dificultats per arribar a final de mes i el 7,7% té retards en els pagaments de la vivenda principal (hipoteca o lloguer)

Com es pot veure, la situació econòmica de les llars a l’Estat espanyol era de per si preocupant abans de la crisi econòmica (Nota: consideraré l’inici de la crisi econòmica el III trimestre de 2008, moment en què l’economia espanyola comença a decréixer en termes absoluts). Com veiem al gràfic, el 26,2% de les llars tenia problemes per arribar a final de mes ja el 2005, és a dir, que una de cada 4 famílies tenia problemes greus de tipus econòmic. Una de les raons que pot arribar a explicar aquest fet és l’alta taxa d’atur de l’Estat espanyol: en el millor dels casos (just abans d’esclatar la crisi) rondava el 8%, la taxa d’atur més baixa coneguda. Amb alguns dels membres de la familia a l’atur és comprensible tenir problemes per arribar a final de mes. A banda d’altres factors també importants, com el preu de l’habitatge, el poc habitatge que hi ha en el mercat de lloguer, etc.

De totes maneres, cal reconéixer també en el gràfic una certa tendència a estabilitzar i fins i tot millorar les condicions de vida de les famílies. Però la crisi econòmica i, concretament, els acomiadaments massius a l’empresa privada i també la retallada de sous tant a la pública com a la privada han portat a una situació en què els relatius guanys en millora de les condicions de vida s’han quedat en no res. En global, entre 2005 i 2010 ha incrementat un 4,2% el nombre de famílies amb dificultats per arribar a final de mes.

Crec que no és agosarat dir que la crisi s’ha plasmat en les economies domèstiques. I convindreu amb mi en què l’inici de la crisi a l’economia real s’ha notat especialment des de 2009. I pel què sembla, el 2010 no millorarà l’economia en sí. L’únic dubte, per tant, és saber si les dades de 2011 ens portaràn l’estabilització de la situació, aniràn a millor o pel contrari, a pitjor. Particularment crec que l’economia en global començarà a donar mostres de recuperació el 2011, doncs així ho apunten ja alguns (OCDE, per exemple), però també crec que la recuperació tardarà una mica més en notar-se a les llars.

Malgrat aquesta circumstancial recuperació, ens quedarà el dubte a l’aire: què signigica recuperació? Recuperació, cínicament, significa que les famílies amb dificultats per arribar a final de mes baixarà del 30% al… 25%? Tristament, la recuperació significarà tornar a percentatges similars als previs a la crisi: una de cada 4 famílies té problemes per arribar a final de mes.

Pel què fa a la taxa de pobresa relativa, queda clar que no ha augmentat fins enguany i amb força. El 20,8% de la població vivint en la pobresa és una dada molt greu i que sembla va en augment. Polítiques per arreglar tot plegat? Ara sembla que el focus mediàtic està més pendent del dèficit públic que de fer polítiques socials per arreglar tot aquest drama i no sembla que ningú hagi de trencar una llança a favor de l’erradicació de la pobresa.

PS1: No disposo de les dades de Catalunya, només que la taxa de pobresa és bastant més baixa (uns 7 punts inferior). D’altra banda, cal destacar que tant el País Basc com Navarra són les 2 comunitats on la pobresa relativa és més baixa (pel concert econòmic?). El problema d’aquestes dades és que la pobresa relativa està calculada amb els preus estatals i es fa molt difícil de comparar dades entre comunitats.

PS2: Trobareu totes les dades aquí: http://www.ine.es/prensa/np627.pdf

http://www.idescat.cat/dequavi/Dequavi?TC=444&V0=6&V1=19

És per això que val la pena començar a qüestionar-se certs aspectes del model econòmic espanyol i també del cas concret del model català. Abans, però, caldrà fer diagnòstics certers que no ens portin a donar per certes algunes “hipòtesis” que sentim als mitjans de comunicació o al carrer. Ens cal un anàlisis rigurós i allunyat de pressions de tota mena. I aquest serà l’objectiu (amb el màxim d’humiltat) d’aquest bloc.

La primera pregunta que ens hem de fer i és necessària per situar-nos és si la crisi econòmica actual és consubstancial al propi sistema econòmic que tenim (capitalisme de mercat amb Estat del benestar) o si pel contrari és una crisi econòmica com qualsevol altra però amb l’única característica que és més llarga i dura que les altres.

És a dir, a priori tots estem d’acord en què és la crisi més llarga i crítica des de la caiguda del règim de Franco.

La realitat és que les dades parlen per si soles. En el gràfic superior podem apreciar que les caigudes percentuals del PIB són les més profundes des de 1971 (i segurament des de molt abans). La crisi de 1992-93 amb prou feines superà el -2% de decreixement del PIB i la recessió durà els 4 o 5 trimestres que veiem al gràfic. La crisi actual ens ha portat a caigudes trimestrals de més del -4% de decreixement i ja portem 7 trimestres decreixent.

Les conseqüències d’aquesta crisi al carrer també es poden intuir en les estadístiques laborals: 4.645.500 aturats a l’Estat espanyol i una taxa de l’atur de 20,09% (dades del 2n trimestre de 2010). Em deixaré l’anàlisi en profunditat de la situació del treball per a finals d’octubre, -una vegada l’INE publiqui les estadísitiques de l’EPA del 3r trimestre-, però crec que les dades parlen per si soles per mostrar una situació preocupant.

Però tornant a la qüestió central: és una crisi més o quelcom més preocupant? És probable que el 2011 l’Estat espanyol ja tingui taxes positives de creixement del PIB, per la qual cosa començarem a sentir els “ja estem sortint de la crisi”. Pel contrari, la població passarà la factura de la crisi en les pròpies pells: s’acaben els subsidis de l’atur pels aturats de llarga durada i els ajuts familiars i els qui més a prop eren el 2010 de la pobresa el 2011 la palparan de molt a prop. El drama humà que això suposa no és ni tan sols imaginable i mai cap estadística podrà reflectir l’abast de l’empremta que deixarà aquesta crisi en les nostres vides.

Així doncs, sembla realista pensar que el 2011 l’Estat espanyol ja tindrà un creixement del PIB positiu (algunes projeccions de l’OCDE ho donen per cert almenys). Però encara hi ha un parell de qüestions rellevants:

1) Es troba l’Estat espanyol en un sender de creixement? És el model actual un model de creació de riquesa? Es sostenible? No tinc intenció d’entrar (almenys avui no) en profunditat en el tema, però sí sembla clar que hi ha consens en què el model actual no és sostenible ni econòmicament ni ecològicament parlant.

Focalitzant en la qüestió econòmica, podem mirar de traçar una recta de regressió amb les dades de la taxa de creixement del PIB entre 1971 i 2010 (dades de l’INE). Els resultats obtinguts són certament preocupants (els podeu veure al gràfic superior) i ens mostren una pendent negativa que avança inexorable cap al creixement 0.

Amb una regressió com aquesta el mínim és preocupar-se pel model econòmic de l’Estat en el qual ens trobem. Altra cosa és caure en el parany de l’alarmisme, però és rellevant veure com les èpoques de creixement assoleixen puntes cada cop menys altes (dels 8% d’alguns trimestres de 1972-73 hem passat a un període de creixement a l’entorn del 4% el 2005-2007) però també les recessions són cada cop més llargues i significatives (la crisi de 1975-76 ens deixà amb un trimestre a creixement 0, però en canvi l’actual crisi ens deixa un total de 7 trimestres amb decreixement i amb valors de fins a -4,4% el 2n trimestre de 2009).

2) S’ha de preocupar només l’Estat espanyol o més o menys tot Europa va en la mateixa direcció? És un problema global o “només” espanyol? Veient les estadístiques de la resta de països europeus (per no parlar dels països “emergents”) la situació és preocupant també.

El groc més pàlid significa el decreixement més important: Letònia (-3.5%), Grècia (-3,0%), Islàndia (-1,1%), Irlanda (-0,9%), Lituània (-0,6%), Croàcia (-0,5%), Xipre (-0,4%) i Espanya (-0,4%). Una llista de països que encapçalen aquesta crisi, una llista negra a la qual no hi ha cap dels països que podriem considerar “motors” d’Europa.

Per altra banda, tenim països que ja comencen a treure el nas de la crisi amb resultats imponents com Eslovàquia (+2,7%), Polònia (+2,7%) i Suècia (+1,8%), deixant de banda el cas particular de Turquia (+4,7%). França es queda amb un creixement del +1,3%, Alemanya un +1,2% i el Regne Unit un +1,2%.

La mitjana de la UE-27 la tenim en un +1,7%, és a dir, que Europa (de mitjana) comença a sortir de la crisi (en termes de PIB) mentre Espanya continua empantanegada (dades de l’Eurostat).

Vistes les dades de PIB comparades històricament i comparades amb la resta de la UE, sembla que tenim un problema.

Pel que veiem, sembla que la crisi és objectivament greu per a l’Estat espanyol, doncs. Falta per saber si la futura i anunciada recuperació de l’economia espanyola i catalana (en termes de taxes de creixement del PIB) serà una sortida ferma i amb un canvi de model o si bé es tracta d’un bàlsam que ens treurà circumstancialment del fangar on hem anat a parar. I per aquesta qüestió de “futurologia” l’economia s’ha mostrat ultimament molt procliu a participar-hi (amb projeccions molt agosarades) però la realitat és que no podem predir el futur econòmic i només fer hipòtesis.

PS: hi ha moltes maneres d’aproximar el benestar d’una població. Una d’elles són les taxes de creixement del PIB per càpita, però òbviament hi ha altres proxys molt millors. En aquest primer post he preferit utilitzar aquest per ser el més popular i el més utilitzat. De totes maneres, una vegada surtin els resultats del PNUD sobre l’IDH de 2010 (http://hdr.undp.org/en/) el 4 de novembre utilitzaré també aquesta mesura tant o més interessant que el PIB per càpita. Sobra dir que altres indicadors de creixement també seràn objecte d’estudi.