Els ajuntaments amb el deute per capita més alt

El deute municipal d’alguns ajuntaments ha arribat a nivells totalment irracionals des d’un punt de vista econòmic. El cas més extrem és el de Monasterio de la Sierra (Burgos, Castella-Lleó) amb un deute per capita de 8.520 € (tenen un deute de 409.000 € i només 49 habitants)… com ho pensen pagar? Darrere venen altres municipis, molts són de Catalunya: Aguilar de Segarra (2n més endeutat per capita), Capolat (6è), Santa Susanna (12è), Pujalt (13è), Tiurana (15è), Vallfogona de Ripollès (16è), La Baronia de Rialb (17è), etcètera.

Font: http://www.idealista.com/news/archivo/2013/04/22/0608705-los-municipios-mas-y-menos-endeudados-de-espana-tabla?xts=352991&xtor=AD-121-%5Benlace_contenido.txt%5D-%5Btxt%5D-%5Benlace%5D-%5Bfacebook__facebook.com%5D-%5BGT%5D-%5B%5D&source

La mitjana de l’Estat és de 744 € per capita de deute municipal. Això pels 8.116 municipis de l’Estat espanyol.

Com a persona interessada en política i en economia, em pregunto: aquests ajuntaments que se’n van als 3.000, 4.000… fins a 8.000 €, és a dir, aquesta ajuntaments tant mal gestionats, per quins partits estan governats?

Imatge

Com podeu veure, he agafat només els 50 primers municipis de la llista, és a dir, els més endeutats (entre 8.520 € per capita de Monasterio de la Sierra i els 2.591 € per capita de Rótova, al País Valencià). Això ens dona el gràfic taula superior, on hi veiem com domina el PP, seguit del PSOE i de ben a prop CIU i ERC. La llista i el gràfic són a nivell de l’Estat espanyol, per això sorprèn l’alta quantitat de municipis tant endeutats governats per CIU i ERC, especialment aquests darrers que governen a molt pocs municipis. Com veieu, he posat els ajuntaments amb les alcaldies de 2007 i 2011. A pocs va canviar el color de l’alcaldia (10)  i a només 2 hi havia un pacte d’alcaldia (el soci de govern no l’he considerat com a alcaldia, clar).

Imatge

Els 25 municipis més endeutats per capita de l’Estat espanyol per C.A.

Per Comunitats Autònomes, lidera Catalunya i Aragó (20% ambdues) , seguit de prop del País Valencià (14%) i La Rioja (12%). L’oasi català és bastant ruïnós… sobretot si està gestionat per CIU, PP, PSC o ERC..

No puc deixar de comentar que un dels municipis catalans que surt al rànquing és Santa Susanna (12è més endeutat per capita). Municipi amb alcaldia de CIU des de temps immemorials, amb un alcalde condemnat per prevaricació i indultat pel Rei. Així ens va…

Una amplificació de les dades (29 d’abril):

He seguit treballant amb les dades del Ministerio. Ara m’he atrevit a doblar el nombre de municipis fins al centenar. Per tenir una mostra més gran i, per tant, més interessant. De totes maneres, he deixat les valoracions de les dades dels 50 primers de la llista perquè els 50 primers són realment els “campions” del deute públic i això no els hi treu ningú. La diferència entre els 1-50 als 51-100 és substancial: els primers agafen la forquilla dels 8520 € de Monasterio de la Sierra als 2591 € per capita de Ròtova. El que fa 100 en l’ordre és Herrera de los Navarros amb 2064 € per capita de deute públic.

D’aquest segon grup en destaco l’arribada amb força d’Andalusia. Entre els 50 primers no n’hi havia cap i ara aporten 9 municipis molt endeutats. Catalunya (17 municipis) i Aragó (16 municipis) segueixen la tònica liderant el rànquing. Navarra es col·loca en un tercer lloc amb 12 municipis endeutats, la segueixen País Valencià i Castella-Lleó amb 11 ambdues.

Els 50 municipis més endeutats per capita de l’Estat espanyol per C.A.

Respecte els partits, la cosa segueix bastant igual. Aquest cop ho he fet només per les alcaldies de 2011 perquè trobar els resultats electorals de 2007 és relativament fàcil, però trobar les alcaldies no, ja que moltes pàgines web dels ajuntaments no ho posen. Als municipis més petits és fàcil perquè pràcticament sempre hi ha majories absolutes (es presenten un o dos partits) i a les ciutats grans ho pots trobar fàcilment, però als pobles grans i les ciutats petites la cosa es complica. Així que només he posat les dades de les alcaldies de 2011, conscient que és millor tenir les dades de 2007 i 2011.

Pel que respecta les dades, unes quantes evidències: pràcticament la meitat (el 48%) són controlades pel PP. Segueix el PSOE amb el 18% i ben a prop CIU amb l’11%. Els independents no es salven del deute. El més curiós torna a ser ERC amb un 6% de municipis més endeutats quan probablement tenen un percentatge ínfim d’alcaldies (segons el Ministerio de Interior, l’1,32%).

Font: http://elecciones.mir.es/resultados2011/99MU/DMU99999TO_L1.htm

Partit que ostenta l’alcaldia en els 100 municipis més endeutats de l’Estat espanyol

Per últim, us deixo un mapa que he fet amb els 25 municipis més endeutats de l’Estat espanyol. La major part es concentra al “nord-est peninsular”, és a dir, Catalunya i Aragó. El cas d’Aragó és curiós perquè és una nació amb poca població.

Mapa dels 25 municipis amb més deute públic per capita de l’Estat espanyol

A mode de conclusions: si ve s’hauria de fer un estudi més exhaustiu de les dades (tinc pendent una tercera actualització del post), les conclusions a la vista són clares.

  1. Les Comunitats Autònomes amb més deute públic per capita són Catalunya, Aragó, Navarra i País Valencià. Curiós quan molta gent segurament creu que aquestes males praxis (un endeutament excessiu) són pròpies de malbaratadors dels recursos públics, segons alguns tòpics, Andalusia o Extremadura. Curiosament, pocs municipis extremenys i pocs d’andalusos.
  2. En quant als partits que promouen aquest endeutament exagerat, el PP al capdavant amb el 48% dels municipis més endeutats per capita (té el 41% d’alcaldies de l’Estat), el PSOE darrere amb el 18% de municipis més endeutats per capita (té el 23% d’alcaldies), en tercer lloc CIU amb un 11% de municipis més endeutats per capita (té el 4,75% d’alcaldies), ERC en quart lloc amb un 6% de municipis més endeutats per càpita (té l’1,32% d’alcaldies). En aquest cas, cal sancionar l’actitud dels alcaldes d’ERC i CIU per tenir uns comptes impagables a mig termini. Actitud molt irresponsable si el que pretenen és fer un discurs independentista creïble.
  3. Com a constatació: cap alcaldia de Bildu, que tenint el 1,09% d’alcaldies no hi ha cap alcaldia de les més endeutades per capita, tampoc cap alcaldia d’IU, que tenen el 0,72%, ni de la CUP (era difícil, només ens computen el 0,01% de les alcaldies del total de l’Estat) i tampoc d’ICV-EUIA (el 0,07%). Tingueu en compte que aquestes dades no són del tot exactes (penseu que el Ministerio dóna 3 alcaldies a la CUP quan en té 4), només tenen en compte les majories absolutes i relatives.
  4. Una reflexió en veu alta: intervenció pública sí. Des dels municipis: sí. Amb deute si no hi ha alternativa: sí. Apalancament per reactivar l’economia: sí. Deute impagable: no rotund. En el cas de Monasterio de la Sierra, el més endeutat per capita, amb 8520€ per capita… com es pensa pagar això? Qui ho pagarà? Entre tots i totes? No cal anar tant lluny: Santa Susanna (tota la vida governada per CIU), aquí al Maresme. Un deute de 3338€ per capita. Com es pensa pagar tot això? De moment ja deuen varis milers d’euros al Consell Comarcal del Maresme, produint tensions de liquiditat importants. El CCM (CIU+PP) de moment és clement i els deixa pagar a terminis i sense interessos. Ja veurem què paga i quan ho paga. El segur és que s’està finançant gratuïtament. A costa d’altres serveis. La mà foradada d’alguns ens està sortint molt car… i el que ens queda per veure!

Monasterio de la Sierra, a Burgos. Un poble preciós… però endeutat de per vida!

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Ens envaeixen els immigrants? Resposta contrastada amb dades a un tòpic racista

Un dels tòpics entre el racisme local (i global) és aquell que diu que els immigrants ens estan envaint. Un tòpic que de tant repetit a vegades sembla que hagi de tenir una part de veritat. Teràpia de xoc, vaja.

Per això, i perquè sovint em trobo discutint sense massa dades amb la regidora del partit racista Plataforma per Catalunya, he decidit buscar quatre dades per comprovar si tenien alguna part de certesa aquestes afirmacions, almenys quantitativament. Els resultats parlen per si sols:

En primer lloc, anem a les dades totals: el 2011 es compten 3904 immigrants nous al Maresme. (http://www.idescat.cat/pub/?id=aec&n=991&t=2011&x=14&y=7)Des dels 7108 immigrants de 2006 fins els 3904 de 2011 hi ha hagut un descens de 3204 immigrants nous menys. És a dir, entre 2006 i 2011 ha disminuït un 45% l’arribada d’immigrants a la nostra comarca. En el gràfic inferior es pot veure clarament l’evolució. La teoria més raonable és que la crisi econòmica ha obligat moltes famílies a a buscar altres països de destí, així com molts treballadors estrangers (per exemple, de la construcció) han buscat altres països on hi hagués feina. Això quadra bastant bé amb el gràfic, on veiem que el descens més important va ser l’any 2008/09, un dels moments amb més destrucció d’ocupació.

taula1El gràfic ens mostra el descens del nombre d’immigrants nous (2011) a la comarca del Maresme

D’altra banda, si mirem el percentatge total d’immigrants arribats per sobre la població total del Maresme (el 2011 érem 434.897 maresmencs i maresmenques (http://www.idescat.cat/pub/?id=aec&n=246&t=2011&x=14&y=13), veiem clarament que el percentatge que representen els immigrants nous és ínfim.

grafic4El gràfic mostra el percentatge que suposen els nous immigrants de 2011 al total de la població del Maresme

L’Excel ho arrodoneix a l’1%, però de fet es tracta del 0,9%. Per tant, és mentida afirmar que els immigrants “ens estan envaint”. En primer lloc perquè les dades objectives ho refusen i en segon lloc perquè és una ximpleria de sentit comú, la gent marxa del seu país per buscar una vida millor, per trobar feina, no pas per “envair” països.

Fixeu-vos que fins ara he fet servir les dades del còmput total d’immigrants arribats el 2011, encara que la majoria dels partits racistes que tenim per aquí fan un èmfasi especial en els immigrants musulmans o àrabs. Les dades no es troben de manera tant específica, però podríem ajuntar el que ells (els racistes) anomenarien “negres” i “moros”, en un llenguatge totalment degradant. D’aquesta manera excloem els immigrants europeus, majoritàriament treballadors qualificats amb motivacions migratòries semblants (laborals sobretot) però amb contextos econòmics molt millors (normalment). També excloem els treballadors americans, asiàtics i alguns (molt pocs) d’Oceania. La motivació per excloure aquests col·lectius és, com deia, la focalització dels racistes en els migrants àrabs i sub-saharians. No he vist mai una campanya racista contra sud-americans i tampoc contra nord-americans. La immigració asiàtica tampoc desperta masses reaccions racistes en general. Potser la immigració romanesa, que els últims anys va ser important a les comarques de Lleida, però queda molt barrejada estadísticament entre la immigració europea i la major part deuen haver tornat als seus països d’origen per manca de feina en el sector de la construcció.

Així, l’INESCAT ens dona les dades de la immigració africana de manera agregada. Els valors, evidentment, són inferiors que la immigració total. Anem a veure’n l’evolució:

grafic5El gràfic ens mostra el descens del nombre d’immigrants africans nous (2006-2011) a la comarca del Maresme

DVeiem clarament que l’evolució és paral·lela al primer gràfic. La immigració d’origen africà disminueix a causa de la crisi econòmica fins a nivells pràcticament anecdòtics. Això ho podem veure clarament al gràfic inferior on veiem que la immigració d’origen africà arribada el 2011 no representa ni tant sols l’1% del total de la població maresmenca, de fet, el 0,15% del total de població. Clarament, no estem davant una “invasió”.

grafic3

El gràfic mostra el percentatge que suposen els immigrants africans arribats el 2011 sobre el total de població del Maresme.

Encara que els resultats siguin obvis, tenir aquestes dades ens dona eines pel combat de les idees, combat que tenim dia a dia amb les propostes ideològiques oposades a l’esquerra.

Algunes objeccions que es podria fer a aquestes dades:

1) Les dades només són de la immigració legal. Bé, és cert. Però a dia d’avui costa molt sobreviure sense estar censat. És difícil tenir feina sense documentació (de fet, és difícil tenir feina, en general), és pràcticament impossible accedir a la sanitat pública, no tens subsidi de l’atur, ni educació, ni res de res. No sé quin total de població és immigrant il·legal a la comarca del Maresme, però estic segur que no afecta en res a les conclusions generals.

2) No es conta els fills/es dels immigrants. Cert, però és que els fills d’immigrants no són immigrants. Encara que professin la religió musulmana, que parlin poc la nostra llengua o que siguin “de color” més fosc que “l’estàndard” d’aquí. Fem-nos a la idea que tant català és un nascut a Argentona fill d’immigrants que fill d’autòctons. És una obvietat, però a vegades cal insistir en la idea.

3) La crisi ha fet que no vinguin tants immigrants ara, però tornarà el creixement alt quan s’acabi la crisi. Bé, és cert. Però això és a causa dels mecanismes capitalistes del mercat del treball. Si ens n’anem a l’any 2000, quan encara no havia començat la bombolla immobiliària i la fictícia època de creixement econòmic dels anys 2003-2007, veiem que la immigració suposava 3.332 individus nous al Maresme. El punt àlgid és l’any 2006 amb 7108 individus i la cosa decau, com hem vist, fins els 3904 individus l’any 2011. No crec que sigui agosarat afirmar que el 2012 la cosa haurà baixat una mica més. Així, la conclusió és que la població estable d’immigració (estructural) ronda els 3000 i escaig individus, una xifra totalment assolible per una societat avançada i suposadament tolerant com la nostra. En moments de més creixement econòmic el nombre pujarà, segurament mai tant com l’any 2006, però pujarà. De totes maneres, ja dic que la població immigrada no serà com la de 2006 perquè difícilment tornarem a tenir creixements del 3,5% del PIB. Almenys no els propers 10 anys.

4) La immigració és poca en percentatges però es troba concentrada en pocs llocs. Bé, la meva resposta a aquesta hipotètica afirmació és que això es dona a causa dels seus sous tant baixos. És a dir, si els seus salaris no estiguessin esbiaixats a la baixa a causa del seu component racial, tindrien sous més adients a les feines que desenvolupen i podrien viure a altres barris/municipis de la comarca. Això per començar. De totes maneres, el fet racista no ve determinat només per la immigració real sinó més aviat per pors i tòpics. Això és evident si mirem els vots de PXC a Argentona (el poble on visc i on no hi ha pràcticament immigració): 113 vots (1,73%) les passades eleccions autonòmiques o a Vilassar de Dalt 1,06% per posar dos exemples, uns resultats no molt més baixos que el 1,65% global que va obtenir PXC a Catalunya.

5) Les dades no són agregades sinó només mostren el flux d’entrada d’immigrants. M’han comentat que caldria parlar de “l’stock” total d’immigrants i no tant el flux. Lamento si a algú l’he portat a l’error. Anem a les dades en stock.

El total d’immigrants entre el 2004 i el 2011 ha estat de 46050. No hi ha dades d’abans de 2004, però no crec que siguin excessivament significatives. No hi ha dades del 2001, 2002, 2003. Només dades de l’any 2000 i només estaríem parlant de 3.300 individus nous. De fet, si no hi ha estadístiques fetes és perquè no es considerava massa rellevant el volum que suposava.

Fent un agregat del total d’immigrants nous entre 2004 i 2011 ens dona un total de 46050 individus nous a la comarca d’un total de 434.897 maresmencs i maresmenques el 2011. Aquesta dada sí seria un “stock” total d’immigració els darrers anys. El problema d’aquesta dada és que no reflexa els “emigrants” o les persones que retornen als seus països d’origen, com tampoc els immigrants que marxen a altres comarques o la gent que ha mort durant aquests anys. És un problema de les dades estadístiques, no sempre tens les que voldries.

Fent un càlcul ràpid i senzill he calculat que la immigració els anys 2001, 2002 i 2003 podria suposar un total de 15.000 persones noves. L’any 2000 sí tenim dades i ens dona un total de 3332 individus nous. Per tant, entre el 2000 i el 2011 tenim un total de 49382 immigrants nous. Més enllà del 2000 crec que les dades les podem considerar com a negligibles pels càlculs que estem fent. En total, ens dona un percentatge final de l’11,35% (immigrants totals entre l’any 2000 i l’any 2011).

grafic1

El gràfic mostra el total d’immigrants arribats entre l’any 2000 i l’any 2011 sobre el total de la comarca del Maresme

Penseu que si prenguéssim de manera hipotètica les xifres d’immigrants entre l’any 1990 i l’any 1999 i li assignem de manera intuitiva una xifra de 1000 immigrants nous cada any ens donaria una xifra de 10.000 immigrants més que suposaria situar-nos en 59.000 immigrants els darrers 25 anys i, per tant, un percentatge que rondaria el 13%. Per tant, no es pot parlar d’una invasió sota cap concepte, a més, si tenim en compte que aquí hi ha sumada la immigració europea, nord-americana, asiàtica, africana, etc.

Com que suposo que us pica saber el sumant total d’immigrants africans com he fet fins ara, dir que he fet un càlcul semblant al d’abans pels anys 2001/2002/2003 on no hi ha dades i li he assignat 1800 individus nous (entre els 1600 de l’any 2000 i els 2100 de l’any 2004). En total ens dona 19189 individus africans entre l’any 2000 i el 2011. Això ens dona un percentatge del 4,41% del total de la població del Maresme.

grafic2

El gràfic mostra el total acumulat d’immigrants africans entre l’any 2000 i el 2011 sobre el total de la comarca del Maresme

Com veiem, comptat i debatut, la immigració africana en total suposa menys del 5% del total de població de la comarca del Maresme, a priori una de les que han rebut més immigrants de Catalunya. Entenc que aquesta darrera xifra, la del 4,41%, és la que genera preocupació als racistes. Però no sembla que un 4,41% sigui una xifra suficient per argumentar que ens envaeix ningú.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Una anàlisi del creixement de seguidors/es a Twitter

Encara que sé que Twitter arriba on arriba i que tot això de les xarxes socials és molt relatiu… no és el PIB també un indicador proxy? I l’IPC?

Bé, ara potser m’he passat d’iconoclasta. En qualsevol cas, aquí teniu una coseta que crec que us pot semblar interessant: un anàlisi de l’evolució dels seguidors/es de twitter dels principals agents polítics catalans.

Comencem per David Fernandez, un cas interessant perquè es tracta d’un “polític” recent en el camp institucional i amb poc temps a twitter.

Imatge

 

David Fernandez no ha perdut mai seguidors a twitter, sempre en guanya, però hi ha dies que més i dies que menys: quins dies són els que més? 1) 25 de novembre de 2012, +1305 seguidors, la CUP entra al Parlament amb D. F. al capdavant; 2) 3 de desembre de 2012, +1245 seguidors, quan Wert fa la proposta de reforma educativa i Felip Puig nega l’ús de bales de goma durant la vaga general; 3) 18 de novembre de 2012, +1075 seguidors, debat a TV3 on no es convida la CUP però D.F. contesta les preguntes per streaming; 4) 20 de desembre de 2012, +1054 seguidors, sessió d’investidura, la CUP vota un desnonat de Burjassot per a President de la Cambra; 5) 21 de desembre de 2012, +906 seguidors, discurs d’investidura, la CUP ofereix mà estesa per la independència i puny tancat contra les retallades; 6) 8 de gener de 2013, +631 seguidors, el TGV arriba a Girona amb visita del Príncep i la CUP hi protesta; 7) 14 de gener de 2013, +601 seguidors, entrevista a D.F. al programa Àgora… Una reflexió: el dia de la declaració de sobirania (amb la controvertida votació del sí crític) “només” va recollir +297 seguidors/es.

Passem a una visió més general: tots els polítics de Catalunya.

Imatge

 

A nivell d’increments de seguidors/es de twitter, el 25 de novembre (eleccions al Parlament) el va guanyar 1r Junqueras, 2n Albert Rivera i 3r D. Fernandez. El 3 de desembre (proposta ministre Wert) va guanyar-lo Junqueras i D. Fernandez (molt igualats). El 20 i 21 de desembre (sessió investidura) guanya de carrer D. Fernandez. Després només ha tingut puntes de creixement important D. Fernandez el 8 de gener (arribada TGV i príncep a Girona) i el 14 de gener (entrevista a Àgora) i també lleugerament en Junqueras el 23 de gener (declaració de sobirania). El 2 i el 4 de febrer puja lleugerament per sobre de la mitjana Albert Rivera (el dia 2 El País destapava el Cas Bárcenas i el 4 de febrer demanaven imputació per Oriol Pujol en el cas ITV).

Per justícia hem de dir que és més fàcil recollir seguidors quan en tens menys (el cas de D. Fernández). També és cert que l’electorat de la CUP és més jove (segons diversos estudis que ara no venen al cas) i és més “normal” que tingui més seguidors a twitter que partits amb un públic més envellit (com per exemple CIU).

Anem a mirar els resultats acumulats, és a dir, el total de seguidors:

Imatge

 

En aquest cas, quan mirem el total acumulat veiem que és Junqueras qui domina Twitter per golejada: pràcticament 65.000 seguidors. Molt de lluny el segueixen Albert Rivera amb 45.000 seguidors i David Fernandez amb 31.000 seguidors. No sóc capaç de dir-vos qui puja més les darreres setmanes, però s’intueix que la derivada de creixement de D. Fernandez té una pendent lleugerament més empinada que la resta. Potser a la llarga acaba atrapant a Albert Rivera, encara que ara per ara és evident que Junqueras té assegurat el lideratge. Si ho mirem en dades reals de creixement, D. Fernandez puja un +2,5% aquests últims 7 dies, més que el +2,1% d’Albert Rivera i que el +1,7% de Junqueras. Els resultats del darrer mes consoliden aquesta visió: +18,2% per D. Fernandez, +11,5 d’Albert Rivera i +9,9% de Junqueras. Lluny queda la resta, no només en nombres acumulats sinó també en creixement. És possible que d’aquí uns mesos les distàncies entre aquests 3 polítics i la resta siguin molt més grans.

Un apunt important: Artur Mas no té compte de twitter. Fixeu-vos que he posat tant diputats al Parlament com diputats al Congres espanyol. També hi ha l’alcalde de Barcelona, en Xavier Trias.

Imatge

 

Pel que fa als partits, hi ha un triple empat ERC-CIU-CUP per aquest ordre encara que els propers dies podria canviar. La CUP està a punt d’avançar CIU, ja que la CUP avança ràpid i CIU no tant. ERC en canvi no perd pistonada. A la llarga, la lluita pel lideratge en seguidors de twitter a nivell de partits serà entre la CUP i ERC. PSC es quedaria en un quart lloc a distància dels tres primers i també de la resta. Lluny queden ICV-EUIA i el PP, amb molts menys seguidors. Ciutadans té el compte de twitter @prensacs que té molt pocs seguidors.

Per últim, un apunt de política espanyola:

Imatge

Encara que Rubalcaba creix un pèl més que Rajoy (en tots els períodes que es comparen en el programa), per recuperar els 250.000 seguidors de diferència no n’hi ha prou. Potser és que al ser president de l’estat espanyol la cosa puja de manera abismal…

 

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Treballadors del servei de recollida d’escombraries versus FCC

Recentment hem sabut que els treballadors del servei de recollida d’escombraries de Mataró començaran una vaga indefinida el proper dijous 14 de febrer (1). La raó és que FCC (Fomento de Construccions y Contratas S.A.) els vol retallar el sou un 35% i la pèrdua del plus per treballar en dies festius. Com que sóc persona que m’agrada trepitjar carrer ja  m’imagino les reaccions de certa gent “progre” que està a favor de totes les vagues menys de les que l’afecten a ell. És aquell perfil de gent d’esquerres que no secundava les vagues estudiantils a la universitat o que va a treballar a les vagues generals perquè “no hi està d’acord”, això sí, ell/a va córrer molt davant els grisos (un parèntesi: quanta gent va córrer davant els grisos? Si em guio per la gent que ho diu allò deuria ser com la Marató de Nova York…).

Valdria la pena recordar que els sous d’aquests treballadors són de “menys-que-mileuristes” i que molt sovint es tracta de persones amb poca formació que no tenen massa alternatives laborals i menys amb els temps que corren i un 25% d’atur. Així que és el de sempre: “o lo tomas o lo dejas”, amb el problema que si es queden a FCC serà cobrant un sou que difícilment els permetrà seguint pagant el lloguer i alimentant les seves famílies.

Fins aquí la presentació dels treballadors de la recollida. Ara presentem l’empresa. FCC és una d’aquelles empreses multinacionals radicades a l’Estat espanyol, de fet, és una de les empreses més importants a l’hora de conformar l’IBEX35 (ja sabeu, les 35 empreses més importants que cotitzen a la borsa espanyola), de fet, és la 24a en importància (parèntesi publicitari: pels que teniu contracte amb Telefónica, és la 1a de la llista, pels que poseu gasolina, Repsol és la 5a, pels que compreu al Zara, Inditex és la 6a, pels que pagueu peatges, sapigueu que Abertis és la 8a i si teniu diners a La Caixa, aquesta és la 11a…) FCC té una xifra de capitalització de (alerta) 1.131.981.000 euros, és a dir, més de mil milions d’euros… (2)

FCC també ha tingut casos de corrupció: el 2007 acusaven a FCC de pagar comissions per quedar-se amb el contracte de la recollida de la brossa de Xàbia (la Marina Alta). No he trobat com va acabar el cas, suposo que encara està en procés. (3)

El més flagrant cas de corrupció, però, és que FCC també apareix entre la llista d’empreses que va pagar al PP en el “cas Bárcenas”. Com sabeu, no només hi ha gent que cobrava en sobres, sinó que també hi havia d’haver empreses que pagaven. La major part de les empreses subornadores eren constructores, com FCC. (4)

D’altra banda, la propietària de FCC és Alicia Koplowitz… què dir de la Koplowitz que no s’hagi dit fins ara? Bé, en farem un repàs: en primer lloc recordar que ostenta els títols nobiliaris de Marquesa del Campo Florido i de Comptesa de Peñalver.

Na Koplowitz no només és propietària de FCC i marquesa i comptesa, també és una de les persones més riques del món. De fet, és la 7a major fortuna de l’Estat espanyol (5) i la 601a del món. En la seva defensa haig de dir que ha baixat unes quantes posicions, el 2011 era la 6a d’Espanya i la 512a del món… pobre noia. La seva germana Esther no és tant multimilionària: ocupa la 9a posició d’Espanya i la 804 del món. El marit de l’Alicia, n’Alberto Alcocer, és pràcticament un obrer quasi lumpen al seu cantó: 14è lloc a Espanya i 1153è del món. De què deuen parlar als dinars familiars?

(la foto l'he extreta de elmundo.es)

Koplowitz és una de les màximes (per no dir la que més) beneficiàries de les famoses SICAV. La seva societat d’inversió, Morinvest, gestiona 473 milions d’euros i, com sabeu, les SICAV pràcticament no paguen impostos, només l’1%. (6)

Per no personalitzar molt en na Koplowitz, afegiré que la resta de membres del consell d’administració de FCC el 2011 cobraven 4,9 milions d’euros i l’alta direcció 4,2 milions d’euros. (7)

Una altra de les propietats de na Koplowitz és Realia (la coneixereu perquè porta el nom a una de les dues torres KIO de Madrid, l’altra torre és la de Bankia). Koplowitz controla el 30% de Realia, que és un grup immobiliari. L’altre 27% de les accions les controlava Caja Madrid, ara Bankia. (8)

bankiarealia

Alicia Koplowitz, aquesta garant de la justícia social, ha tingut també bones relacions amb la Generalitat de Catalunya. Encara no li han donat la Creu de Sant Jordi (a Fèlix Millet i a Ramón Bagó sí… a què esperen?) però sí que li han donat el Premi Blanquerna que otorga la Generalitat de Catalunya a persones hagin destacat per la seva tasca pel desenvolupament i coneixement a Catalunya (9). Bé, a l’Alicia li van donar el títol l’any 2008, però entre els galardonats també hi ha gent que ha treballat tant per Catalunya com Frederico Mayor Oreja (subsecretari d’educació i ciència en època franquista entre d’altres) i Adolfo Suárez (secretari general de la Falange i després President del Govern espanyol durant la transició). Aprofito per tirar més vinagre a la nafra dels amics convergents que esteu llegint això: FCC està radicada, almenys sobre paper, a Barcelona.

No he acabat: l’Alicia està casada amb Alberto Alcocer, del clan de “los Albertos” (conjuntament amb el seu cosí Alberto Cortina), que controlen ACS, i que està al consell administratiu de diverses empreses (Banco Zaragozano, AC Hoteles, Dragados… encara que abans també havia estat als consells de Telefónica, Cementos  Portland, del Banco Central de España, Terra, NH Hoteles, etc.) Per acabar-ho d’adobar, sapigueu que va estar emmerdat en el tema de l’estafa de les torres KIO. (10)

Ja veieu que les classes ja no existeixen, no hi ha “rics” i “pobres”, només una uniforme classe mitja amb algunes diferències fonamentades en la cultura de l’esforç d’alguns. Com diria en Juan Rossell, els treballadors de la recollida han viscut per sobre de les seves possibilitats. Humor a banda, en aquesta guerra oberta entre els treballadors de la recollida de residus de Mataró i FCC em quedo amb els treballadors.

(1) Font: http://www.setmanaridirecta.info/noticia/servei-recollida-descombraries-mataro-cap-vaga-indefinida

(2) Font: http://www.bolsamadrid.es/esp/aspx/Empresas/FichaValor.aspx?ISIN=ES0122060314

(3) Font: http://www.lasprovincias.es/prensa/20070116/marina/juzgado-interrogara-delegados-denunciados_20070116.html

(4) Font: http://politica.elpais.com/politica/2013/02/01/actualidad/1359735377_002852.html

(5) Font: http://www.forbes.com/profile/esther-koplowitz/

(6) Font: diari Expansión del 2 d’agost de 2011.

(7) Font: diari Expansió de l’1 d’agost de 2011.

(8) http://www.realia.es/INICIO/CORPORATIVO/AccionistaseInversores/GobiernoCorporativo/OrganosdeGobierno/ConsejodeAdministracion/tabid/104/language/es-ES/Default.aspx

(9) Font: http://www.gencat.cat/presidencia/premiblanquerna/cat/index.htm

(10) Font: http://www.elmundo.es/especiales/2007/10/comunicacion/18elmundo/pelotazo.html

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , , , , | 1 comentari

Analitzant la reforma constitucional per limitar el dèficit públic

Un dels temes que més cua va portar durant el setembre de 2011 va ser la “reforma exprés” de la Constitució Espanyola aprovada el 23 d’agost de 2011 i votada el 30 d’agost al Congrés de Diputats i el 2 de setembre al Senat per incloure-hi una clàusula que limitava el dèficit públic. La reforma estava clarament inspirada en una llei que existia i existeix a la carta magna alemanya que limita el dèficit públic a un 0,35%. Malgrat al principi es va parlar de marcar constitucionalment un límit d’un 0,4%, al final no es va posar cap xifra límit.

Tot plegat venia justificat pels “elevats” interessos que es pagaven pel deute públic i una prima de risc “elevada”. Amb perspectiva podem veure que clarament la prima de risc podia ser elevada, però si la comparem amb l’actual sembla més aviat baixa. Tampoc si la comparem amb Grècia, Irlanda, Portugal o Bèlgica. El que sí és cert és que pels volts dels 500 punts bàsics han estat intervingudes totes aquestes economies que he citat anteriorment.

Imatge

El gràfic mostra l’evolució de la prima de risc espanyola des de 2010 fins a maig de 2012.

En qualsevol cas, els partits polítics promotors de la reforma, PP i PSOE, van vendre la qüestió com una bona manera d’enviar un missatge als mercats: no hi haurà més dèficits elevats.

Les crítiques van ploure de totes bandes. El mateix PSOE va tenir bastant debat (Rubalcaba contra Zapatero). CIU se’n va desmarcar perquè no se’ls va deixar participar… l’endemà l’Expansión els acusava de “victimistes”.

Per part dels defensors de la mesura, José López de Lerma ens deia a l’Expansión (2 de setembre de 2011) que la reforma donaria confiança als mercats i enfortiria la UE. Javier Pérez Arroyo a El País (3 de setembre de 2011) deia que la reforma era la única resposta amb credibilitat. Carmen Alcaide a El País (11 de setembre de 2011) intentava convèncer als lectors del diari que la política d’esquerres hi havia d’estar a favor.

D’altra banda, una sèrie de columnistes també en criticava la mesura per diverses raons. Uns en qüestionaven la utilitat: Javier Pradera, que deia que la reforma no tindria efectes reals (El País, 3 de setembre) o Carlos Sebastián, (5 días, 7 de setembre) que senyalava escepticisme amb la mesura i que aquesta era massa rígida. D’altres anaven més enllà i senyalaven que tot plegat era un debat estèril i que no solucionàvem res posant un límit constitucional de dèficit públic. Així, Pedro Saura Garcia (El País, 3 de setembre) apuntava que el debat real era saber com sorgia el dèficit i com s’havia de combatre, també Alejandro Irrurreta (5 días, 2 de setembre) senyalava que el problema era el dèficit privat i no pas el públic o Á. Tomás Martín que ens situa la reforma com una cosa imposada pels mercats.

Qui tenia raó? Poques vegades veurem tant clar els efectes d’una mesura econòmica com aquesta. El cop d’efecte que es volia donar amb la reforma no va tenir cap efecte sobre el tipus d’interès que paga l’Estat espanyol ni tampoc sobre la prima de risc. Durant l’octubre i el novembre de 2011 el tipus d’interès va seguir pujant i després del març de 2012 no ha parat de pujar a un ritme molt fort. Així mateix ha passat amb la prima de risc, que va passar dels 311 punts bàsics del 2 de setembre de 2011 (data en què es va aprovar al Congrés) als 514 d’avui.

Imatge

La rendibilitat pel deute públic espanyol va pujar al cap de pocs dies d’aprovar-se la reforma constitucional i va tornar a pujar amb molta força mig any més tard d’aprovar-se.

Algú podria dir que la prima de risc ha pujat malgrat la reforma constitucional, però el que sembla clar és que l’objectiu final de tot plegat que era pagar menys pel deute públic no s’ha aconseguit ja que estem pagant més i els mercats no s’han calmat sinó tot el contrari.

Imatge

No sembla que la reforma hagi donat confiança als mercats…

Potser l’origen de tot plegat cal buscar-lo en una altra motivació, com senyala Ignacio Ramonet en una entrevista realitzada pel diari 5 días el 3 de setembre de 2011 on ens diu que afegir la regla d’or a la Constitució és afegir-hi el dogma neoliberal.

Com a apunt d’interès, assenyalar que la prima de risc no va ser mai tema de conversa ni d’interès ni tant sols per la premsa econòmica fins fa uns mesos. Ho podeu veure en el gràfic inferior, on es pot veure que el 1995 hi havia una prima de risc superior a la d’avui i mai va despertar cap interès.

Imatge

La prima de risc el 1995 a 534 punts bàsics… com aquests dies. I no es va desmantellar l’Estat del Benestar com ara.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Analitzant els efectes de la Reforma Laboral

La Reforma Laboral del PP va ser presentada sota la forma de Real Decreto-Ley el 10 de febrer de 2012 després del Consell de Ministres. El 8 de març de 2012 es va aprovar al Congrés dels Diputats amb els vots favorables de PP, CIU, UPN i FAC.

Els efectes de la Reforma Laboral són de difícil captar per les diferents turbulències de l’economia, però és evident que el o la responsable polític de l’atur és en última instància el govern de l’Estat. De la mateixa manera que s’haguéssin posat medalles si hagués baixat l’atur, també han de ser criticats si l’atur ha pujat. Encara no podem valorar completament els efectes d’aquesta reforma perquè porta poques setmanes en vigor, però en comencem a intuir els efectes.

El cas, com dic, és que l’atur ha augmentat durant el 1r Trimestre de 2012. Recordem que el 1r Trimestre, a efectes comptables de l’INE va des del gener fins l’abril. El primer dia de maig (el dia del treballador) ja és a efectes de l’INE part del 2n Trimestre. Els resultats, però, es presenten uns dies més tard que és el temps que es tarda en fer els números i presentar-los.

http://www.ine.es/daco/daco42/daco4211/epa0112.pdf

L’informe de l’INE ho deixa clar: durant el que portem de 2012, en govern estatal del PP, l’atur ha pujat 1,59 punts. És a dir, ha passat de 22,85% a 24,44%. Unes xifres catastròfiques alhora que també unes xifres històriques. El llegat que deixa el govern del PSOE de Zapatero va ser un autèntic desastre a nivell d’ocupació, les xifres parlen per si soles: el 2008 l’atur passa del 8 a l’11%, el 2009 va pujar dins el 18% (segurament el pitjor any de la història recent en quant a ocupació), el 2010 la taxa es situa ja al 20% (aquí es relaxa una mica la pujada) i el 2011 passem del 20% al 23% (es torna a accelerar).

La xifra actual de parats i parades és demolidora: 5.639.000 persones avui compten en les dades oficials com a aturats o aturades. Recordem que els “desanimats”, persones sense feina però que han deixat de buscar-ne per esgotament, no computen en aquestes estadístiques. Així com també hi ha altres mecanimes comptables per “maquillar” aquestes males dades. Però malgrat tot, el quasi 25% d’atur no deixa espai pel dubte.

Podem concloure per tant que la gestió durant els primers mesos del PP ha estat millor, igual o pitjor que la del PSOE? Ara mateix és difícil de dir. Els trimestres de 2009 van ser un autèntic fracàs a nivell d’ocupació. Però és cert que durant 2010 i 2011 es va contenir prou l’ascens de l’atur (quan tothom havia posat el topall de 4.000.000 d’aturats com a límit psicològic i del qual ja no es podia anar més enllà). Ara que ens trobem amb més de 5,6 milions d’aturats (anyorem aquell 2006 on teniem “només” 1.700.000 aturats), sembla que no hi hagi fons.

I la Reforma Laboral no sembla que hagi de millorar la situació. Com alguns crítics ja van senyalar, aquesta reforma portarà més atur. El PP s’ha afanyat a desmentir-ho. El temps i les dades posaran a tothom al seu lloc. Ara per ara, sembla evident que la Reforma Laboral ha portat més atur que no pas l’efecte que pretenia (perquè la voluntat del Govern era de reduir l’atur, no?).

Com a dades complementàries, senyalar que les C.A. amb més taxa d’atur són Andalusia (33,17%) i Extremadura (32,05%). El País Basc (13,55%) i Navarra (16,34%) són les que menys atur tenen. Segurament molt vinculat al concert econòmic i una encertada política industrial (no com la de Catalunya, per exemple). Catalunya es queda a mitja taula amb un 22,16% de taxa d’atur, el P. Valencià un 27,32% (de les més altes) i les Balears un 28,01% (també de les més elevades).

Per gèneres, els homes recullen un 24,09% d’atur i les dones un 24,86%.

De totes maneres, serà el 27 de juliol quan podrem conèixer les dades de l’EPA del 2n Trimestre de 2012 i així les dades ja podran aclarir la qüestió: la Reforma Laboral que abarateix l’acomiadament ha servit per reduir la taxa d’atur com defensa el PP i CIU o bé ha servit per apujar-lo més com ja van senyalar alguns? Jo, la veritat, ho tinc molt clar.

En el gràfic que us adjunto (extret de l’INE) es visualitza l’evolució de la taxa d’atur des del 1r trimestre de 2005 fins el 1r trimestre de 2012.  A les absisses teniu representat (encara que no escrit) el temps en trimestres. A les ordenades teniu representada la taxa d’atur de l’Estat espanyol segons l’EPA (Enquesta de Població Activa) en % sobre el total de població activa (recordeu que la taxa d’atur es calcula sobre la població que busca feina, les persones inactives per diverses raons no computen sobre el total).

L’ascens de l’atur des del 2008 és constant i només va aturar-se aquest creixement durant alguns trimestres de 2011. (Perdoneu que no hagi aconseguit inserir les dades a les absisses, però podeu contar que cada 4 barres és un any).

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , | 2 comentaris

FMI: previsions errònies?

Hom es pregunta si els economistes tenen (tenim) alguna capacitat per encertar previsions econòmiques. La pregunta és normal, doncs sembla una qüestió interessant de cara a preveure per on aniran les coses. Però la realitat és que les “prediccions” dels organismes que interpreten la situació econòmica i en fan previsions no acostumen a encertar massa sovint, potser menys que els “homes del temps”, els quals quan no l’encerten tothom critica. Malgrat això, molt poca gent critica les nul·les capacitats predictòries d’organismes amb els economistes més capacitats i amb sobrats recursos.

Per tant, en el breu article que penjo avui faré això que poca gent fa: analitzar la capacitat predictòria d’un dels organismes internacionals que fa anàlisis i prediccions de tipus econòmic, en concret, l’FMI. Avanço que les previsions de l’FMI apunten a ser de les més fiables en comparació a dades molt més esbiaixades que les dels Governs, concretament l’espanyol, en què la previsió sempre és més optimista que les dades reals.

Em centraré només en el creixement econòmic de l’Estat espanyol (en % sobre el PIB), malgrat convido a tothom a fer el mateix amb dades tant interessants com l’atur. Aquí teniu les previsions de l’FMI, les dates són de l’aparició de l’estudi de l’FMI (els podeu trobar tots a http://www.imf.org/external/ns/cs.aspx?id=29  ). Entre parèntesis he posat les dades reals, per tant, amb una senzilla resta podeu quantificar fàcilment l’error de predicció de l’FMI. Els valors reals els he extret de la web de l’Instituto Nacional de Estadísitica:

http://www.ine.es/prensa/pib_tabla_cne.htm

Avanço que les dades encara no són fermes, especialment les de 2010.

14 de setembre de 2006

2006: 3,4% (4,0%) // 2007: 3,0% (3,6%)

11 d’abril de 2007

2007: 3,6% (3,6%) // 2008: 3,4% (0,9%)

25 de juliol de 2007

2007: 3,8% (3,6%) // 2008: 3,4% (0,9%)

9 d’octubre de 2007

2007: 3,7% (3,6%) // 2008: 2,7% (0,9%)

3 d’abril de 2008

2008: 1,8% (0,9%) // 2009: 1,7% (-3,7%)

15 de juliol de 2008

2008: 1,8% (0,9%) // 2009: 1,2% (-3,7%)

2 d’octubre de 2008

2008: 1,4% (0,9%) // 2009: -0,2 (-3,7%)

6 de novembre de 2008

2008: 1,4% (0,9%) // 2009: -0,7 (-3,7%)

28 de gener de 2009

2009: -1,7% (-3,7%) // 2010: -0,1% (-0,1%)

16 d’abril de 2009

2009: -3,0% (-3,7%) // 2010: -0,7% (-0,1%)

8 de juliol de 2009

2009: -4,0% (-3,7%) // 2010: -0,8% (-0,1%)

22 setembre de 2009

2009: -3,8% (-3,7%) // 2010: -0,7% (-0,1%)

26 de gener de 2010

2010: -0,6% (0,1%) // 2011: 0,9%

14 d’abril de 2010

2010: -0,4% (-0,1%) // 2011: 0,9%

7 de juliol de 2010

2010: -0,4% (-0,1%) // 2011: 0,6%

6 d’octubre de 2010

2010: -0,3% (-0,1%) // 2011: 0,7% // 2012: 1,8%

25 de gener de 2011

2011: 0,6% // 2012: 1,5%

I fins aquí les previsions de l’FMI, restem pendents, per tant, de la propera previsió amb data probable de principis d’abril.

Per veure gràficament l’error de l’FMI respecte la realitat, he generat aquests senzills gràfics, on la línia blava representa les previsions de l’FMI al llarg del temps i la línia vermella és el creixement econòmic real.

Com podeu comprobar, l’FMI ha pecat d’un optimisme rellevant en les previsions que tenia pels anys 2007. 2008 i 2009, en canvi, sembla que hauria pecat de “pessimista” en les previsions del 2010.

Com a conclusió podem treure que les previsions de l’FMI no són massa fiables. Òbviament, a mesura que passa el temps la previsió s’ajusta més a la realitat. Però a mig any dels resultats definitius les previsions encara disten molt de ser fiables. Curiós el canvi de tendència entre els 2007-2008-2009 amb previsions optimistes respecte la realitat i en canvi que hi ha en les previsions de cara el 2010. Canvi de mentalitat? Per últim, ens podem esperar que les previsions de 2011 i 2012 seran “optimistes” o continuarà la tendència “pessimista” de 2010? De moment, l’FMI ja ha rebaixat unes previsions del 0,9% a unes més humils del 0,6%

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , , , , , | 1 comentari